Pepiu no té prou amb la televisió, la ràdio i els escenaris, i per això s’ha capbussat en el món de la literatura amb Pot ser de veres i no haver passat mai, que Vincle va llançar el 20 de novembre de 2020, coincidint amb el Dia del Llibre Valencià.
Sobre el llibre
Els fusos horaris ens roben hores de vida. Algú havia de dir-ho, i ho diu Pepiu. Pot ser de veres i no haver passat mai parla dels fusos horaris, però també de classes de ballet, de natació sincronitzada, del despertar sexual d’un adolescent en un poble de l’Horta de València, d’unes àvies que pertanyen a la Yakuza, de les destrellatades recepcions diplomàtiques a l’Ambaixada d’Espanya a Suïssa i del The Toucan, el pub irlandès que hi ha a Londres al costat de les oficines on treballava Pepiu buscant localitzacions per a cine i publicitat. Per les seues planes desfilen Jhon -escrit així-, Milán del Bosch, la güela Campanera, Amparín la del forn, la reina emèrita i, sobretot, la reina mare del Regne Unit, Elizabeth Bowes-Lyon, amb qui Pepiu feia barrets davant d’un gintònic amb més gin que tònic, segons mana el protocol del Club Pickwick.
Amb un humor surrealista que barreja el Jeeves de P.G. Wodehouse, el Tristam Shandy de Laurence Sterne, l’Ignatius de John Kennedy Toole, la Vicenteta de Bernat i Baldoví i la Divine de la pel·lícula Pink Flamingos de John Waters, Pepiu ens narra diversos episodis de la seua vida que ben bé poden ser de veres i no haver passat mai. “Llegir Pepiu és com collir carxofes en un camp que no és teu”, la güela Campanera dixit. Novel·la d’humor, crònica social del Vanity Fair, deliri inclassificable o manual de filosofia existencialista, corrent del partidor de la sèquia del Tremolar de Castellar. Tot pot ser o pot no ser. L’única cosa garantida són les rialles terapèutiques que provoca aquest Falstaff valencià.